R+D CSIC és una publicació electrònica de la Oficina de Transferència de Tecnologia (OTT) per donar a conèixer la investigació dels centres del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). Està elaborada per la Unitat de Comunicació i Transferència de Tecnologia, Delegació del CSIC a Catalunya.
© CSIC. La informació escrita continguda en aquestes planes pot ser reproduïda citant la font. |
|
Nous contaminants a controlar en la nova Directiva de la UE Analitzen en dos treballs els compostos bromats en el riu Cinca i en llacs d'alta muntanya 15 d'abril de 2004 Dos treballs diferents del CSIC, la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre i el Norwegian Institut for Water Research analitzen les concentracions de PBDE i HBCD, compostos bromats retardants de flama, en peixos i aigües del riu Cinca i de llacs d'alta muntanya. Hi ha molt poca informació disponible de la distribució d'aquests contaminants, si bé en principi se sap que estan lluny de la toxicitat dels PCB, als quals substitueixen. Per això, treballs com aquests són indispensables per a una avaluació de riscos i legislar en el futur immediat aquests compostos, que han estat introduïts en la llista de substàncies perilloses obligatòries a controlar dins de la nova Directiva Marc d'aigües de la Unió Europea.
Un equip d'investigació de l'Institut d'Investigacions Químiques i Ambientals de Barcelona del CSIC i de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre han analitzat la presència de polibromodifenil èters (PBDE) i l'hexabromociclododecà (HBCD) en peixos i sediments de quatre localitzacions del riu Cinca. Els polibromodifenil èters (PBDE) i l'hexabromo ciclododecà (HBCD) són dos dels compostos bromats retardants de flama més emprats a la indústria per prevenir incendis. Es van començar a utilitzar fa uns anys com a substituts dels més tòxics PCB i es poden trobar en gran varietat d'aplicacions sobre plàstics, tèxtils, circuits electrònics i altres materials. El seu ús està en augment; de fet, s'estima que entre l'any 1990 i el 2000 es va passar de 145 a 310 milers de tones anuals de compostos bromats. De forma similar a altres contaminants orgànics persistents, els compostos bromats són lipofílics i es bioacumulen en l'ecosistema i en els humans. Hi ha molt poca informació disponible de la distribució d'aquests contaminants, així com de la seva degradació i els efectes sobre la salut, si bé en principi se sap que estan lluny de la toxicitat dels PCB. Per això, estudis com el que han realitzat els investigadors del CSIC i la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre són de gran interès per fer una avaluació de riscos i establir futures legislacions.
Concentracions més elevades en múscul que en fetge Les mostres analitzades pels investigadors del CSIC han estat agafades en les parts més extremes del riu Cinca al seu pas per Monzón, població molt industrialitzada. Han analitzat les concentracions de PBDE i HBCD en el fetge i a la carn de 23 exemplars de barbs de Graells (Barbus graellsi, peix normalment no destinat a alimentació) i en els sediments del riu. En les mostres de sediments s'han trobat concentracions de PBDE que van des de 2 fins a 42 nanograms per gram en sec i, en el cas de l'HBCD, des de nivells no detectables fins a 514 nanograms per gram. Més elevades son les concentracions en els peixos. S'han trobat des de nivells no detectables fins a 446 nanograms per gram de PBDE. I des de nivells no detectables fins a 1172 nanograms de HBCD. També s'han trobat altres compostos bromats de la mateixa família, tant en sediments com en peixos. Un resultat que destaquen els investigadors és que les concentracions dels bromats en el peixos son més elevades en el teixit muscular que en el fetge dels mateixos exemplars. La troballa indica una gran biodisponibilitat d'aquests compostos, es a dir, estan molt estesos en l'ecosistema i els peixos hi estan exposats de forma constant de forma que l'acumulació de contaminants en els animals no és tant una conseqüència d'una contaminació puntual (si fos així, i com en totes les intoxicacions agudes, la concentració més elevada de contaminants estaria en el fetge) sinó que és conseqüència d'una bioacumulació constant i en un termini de temps llarg. Damià Barceló, professor d'investigació del CSIC que ha dirigit la investigació destaca que les concentracions trobades d'aquests contaminants són elevades. Aquesta es la primera vegada, afegeix, que l'HBCD s'ha analitzat en el fetge de peixos. A més de Barceló, els altres signants del treball, que es publica el primer de maig de la revista Environtmental Science and Technology, són els investigadors Ethel Eljarrat, Agustina de la Cal, Demetrio Aldua i Concha Duran. El treball ha estat finançat per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre i per la Unió Europea, en el marc d'un projecte de recerca del Sisè Programa Marc. PBDE en llacs d'alta muntanya, nivells baixos En un altre treball que també es publica a la revista Environtmental Science and Technology, investigadors de l'Institut d'Investigacions Químiques i Ambientals del CSIC i del Norwegian Institut for Water Research han analitzat la presència de PBDE en truites de onze llacs d'alta muntanya d'Europa i Groenlàndia. Concretament s'han analitzat mostres de múscul, fetge i en el greix d'ambdós teixits. Els resultats no són preoucupants atès que les concentracions són relativament baixes, explica Joan Grimalt, professor d'investigació del CSIC que ha dirigit l'estudi. No obstant això, afegeix, el treball es científicament interessant perquè mostra com s'han distribuït en relativament pocs anys els PBDE que s'empren com a substituts dels més tòxics PCB. Les mostres analitzades revelen concentracions mitjanes de 0,1 a 1,3 nanograms per gram en fetge (de 2,4 a 40 nanograms en greix) i de 0,06 a 0,7 nanograms per gram en múscul (de 2,9 a 410 nanograms per gram en greix).
Entre els resultats, crida l'atenció que el llac on s'han trobat les concentracions més elevades (fins a 10 vegades més) és en l'emblemàtic llac Lochnagar (Escòcia): una mitjana de 11 nanograms per gram en el fetge (370 nanograms en greix) i de 1'2 nanograms per gram en múscul (180 nanograms en greix). Els resultats han despertat una certa preocupació en el Regne Unit, atès que el Lochnagar està considerat com un dels pocs llocs relativament verges i nets. Per la seva banda, en els exemplars del llac Redon (Vall d'Aran, Espanya) s'han trobat nivells de 0,4 nanograms en fetge (9 nanograms per greix) i 0,6 nanograms en múscul (14 nanograms en greix). Nova directiva europea Els compostos PBDE i HBCD són de gran interès quan es duen a terme programes de vigilància ambiental de la contaminació d'aigües. Han estat introduïts en la llista de substàncies perilloses obligatòries a controlar dins de la nova Directiva Marc d'aigües de la Unió Europea (2455/2001/EC), directiva que el Ministeri de Medi Ambient ha trasposat a la legislació espanyola amb data de desembre de 2003. En el marc de la nova directiva, aquest any es publicarà una nova normativa que fixarà els paràmetres de qualitat en aigües i que "per als derivats dels penta bromats marcarà un límits màxim permès de 0,5 nanograms per litre", explica Damià Barceló. "Aquests nivells són molt més restrictius que per als compostos organoclorats com el lindà o l'endosulfà que se situen a 20 i 4 nanograms per litre, respectivament. La UE també està treballant per establir paràmetres de qualitat per als sediments i peixos. "Per això" afegeix Barceló, "és necessari establir un pla de vigilància ambiental d'aquests compostos en totes les conques hidrogràfiques d´Espanya, per tal de complir amb la directiva europea de l'aigua".
|
|||||||||||
|
|
|
||||||||||||
|
Més informació: |
