Mètode eficaç i fàcilment escalable

El mètode permet crear micro i nanoesferas a partir de la unió de dues unitats: una molècula orgànica o lligant, que actua de "adhesiu", i un ió metàl·lic. Generalment la molècula orgànica comparteix un parell d'electrons amb l'ió metàl·lic, raó per la qual tindran tendència a unir-se. Descrit de forma simple, el mètode es basa a barrejar, en una solució, els ions metàl·lics, les molècules orgàniques i el principi actiu que es vol encapsular. Agitant la barreja, bé mecànicament o amb ultrasons, els ions metàl·lics s'associen amb les molècules orgàniques formant les esferes i tancant, dins d'elles, el principi actiu que estava present en la solució. Es tracta doncs d'un sistema senzill, que no presentaria problemes especials per a la seva implementació a nivell industrial.

Aquesta simplicitat, però, no vol dir que no tingui un ampli ventall de possibilitats. En funció de la composició de la barreja, de la seva concentració, de la velocitat i de la durada de l'agitació, així com de la rapidesa amb la qual s'incorpora a la mescla cadascun dels components, es pot graduar la grandària de les nanoesferas o característiques com la seva fluorescència o la porositat. Tots ells són factors que es poden controlar i que varien en funció de l'aplicació que es busca. Així, per exemple, la porositat és rellevant en el cas de nanoesferas que vagin a alliberar la substància encapsulada per difusió a través dels porus, expliquen els investigadors.

En molts altres casos, però, l'alliberament de la substància es realitza per degradació de la pròpia nanoesfera, que es "desfà" al cap d'un temps determinat (que també es pot controlar) i allibera el seu contingut. Per una altra banda, i en funció de l'aplicació que es busca, es poden canviar les unitats que formen la nanoesfera (l'ió metàl·lic i la molècula orgànica). Així, una hipotètica aplicació podria ser una esfera amb gadolini, el que permetria usar-la com agent de contrast en radiodiagnòstic alhora que transportaria el fàrmac, encapsulat en el seu interior, directament a les cèl·lules a tractar -gràcies a la incorporació d'un anticòs que detectaria les cèl·lules diana.

Les possibilitats són gairebé infinites i la selecció de les molècules dependrà no només de l'aplicació que es busca sinó també de l'estabilitat que s'espera tingui l'esfera. En l'article publicat, els investigadors mostren els resultats amb esferes formades per zinc que, segons s'ha vist en proves de laboratori, poden mantenir-se estables en alcohol durant uns 5 o 6 mesos, període que es redueix a dies quan les nanoesferes estan en aigua o en sang. No obstant això, expliquen els científics, estan treballant per a fer-les més estables.

L'encapsulació té avantatges enfront dels processos convencionals d'administració de fàrmacs perquè limiten els efectes secundaris gràcies a l'alliberament selectiu del fàrmac en zones específiques a tractar, redueixen la quantitat necessària de fàrmac i mantenen durant un període perllongat de temps els nivells necessaris de fàrmac. Aquesta estratègia ja s'està aplicant en el tractament de malalties com el càncer i problemes pulmonars. Es calcula que aquest negoci va moure, als Estats Units, uns 117 mil milions de dòlars l'any 2000, xifra que es podria incrementar, segons les previsions, fins els 366 mil milions de dòlars el 2010 .