La miltefosina és un medicament amb una potent activitat antiparasitària, que s'usa molt en el tractament de la leishmaniosi humana i canina. Aquest compost també és eficaç enfront d'altres protozous, amebes, fongs, llevats i bacteris. La peculiaritat de la miltefosina és que té la capacitat de ser incorporada de forma selectiva a microorganismes eucariotes, com alguns fongs i protozous, una característica que comparteix amb altres molècules del mateix tipus (alquilfosfolípids) com l'edelfosina o la ilmofosina.

Un grup d'investigadors del CSIC, liderats per Ulises Acuña, de l'Institut de Química Física Rocasolano, Luis Rivas, del Centre d'Investigacions Biològiques de Madrid, i Susana Marcos, de l'Instituto de Óptica, en col·laboració amb les Universitats de San Pablo i la Universitat de Valladolid han partit de la miltefosina per obtenir uns nous compostos anàlegs que tenen la propietat afegida de la fluorescència. Aquesta miltefosina és fluorescent perquè se li ha incorporat, expliquen els investigadors, "un grup fluorescent BDP (borodipirrometeno), d'alta fotoestabilitat, que emet a la zona de longituds d'ona de l'espectre visible i no pertorba les seves propietats terapèutiques".

Els nous compostos, que es denominen BDP-MT i Et-BDP-MT, s'incorporen ràpidament a microorganismes com fongs, i protozous paràsits, com amebes, i Leishmania, i permeten la seva visualització gràcies a la fluorescència. Aquests microorganismes tenen afinitat per la miltefosina fluorescent i l'acumulen fins al punt que arriben a tenir al seu interior una concentració desenes de vegades superior a la del medi extern. Això afavoreix la seva detecció visual gràcies a la major intensitat de la fluorescència. Per a la visualització només es necessita un microscopi de fluorescència, un instrument relativament senzill i fàcil de trobar fins i tot en hospitals i dispensaris que disposen de pocs mitjans en països en desenvolupament.

Coliris per al diagnòstic d'infeccions

Els investigadors plantegen una possible aplicació de les noves molècules fluorescents en el diagnòstic d'infeccions oculars, aplicant directament aquests compostos sobre l'ull en forma de coliri per l'observació directa. Això permetria diagnosticar malalties de la visió com queratitis oculars provocades per infeccions fúngiques o amèbics. També es poden utilitzar els compostos per analitzar mostres procedents de teixits o fluids biològics, per exemple raspats de la còrnia. O per controlar l'absència de fongs o amebes en els líquids de preservació de trasplantaments de còrnia o de lents de contacte.

L'ús d'aquests compostos fluorescents permetria un diagnòstic més ràpid, senzill i econòmic d'infeccions oculars per amebes i protozous que els disponibles actualment. A més, faria possible diagnosticar de manera precoç la presència a l'ull d'infeccions per microorganismes, que tenen una incidència elevada en usuaris de lents de contacte amb hàbits d'higiene defectuosos.

Detecció diferencial de resistència a miltefosina en promastigots de L.donovani. A dalt, soques sensibles; a sota, soques resistents.

Preveure resistències en el tractament de la leishmaniosi

Un altre ús potencial que apunten els investigadors és a la detecció de soques de Leishmania resistents a miltefosina, que permetrà millorar els tractaments. En aquest cas, els compostos fluorescents s'aplicarien a una mostra de la medul·la del pacient infectat o de paràsits aïllats de la mateixa mostra, permetent detectar la presència del paràsit i la seva possible resistència: si el compost s'incorpora al paràsit, indicaria que és una soca tractable amb miltefosina, si no, indicaria que el paràsit és resistent al medicament i que el tractament amb miltefosina no seria efectiu.

"Hi ha cada any mig milió de casos nous de Leishmaniosi visceral en humans a nivell mundial", aclareix Luis Rivas, del Centre d'Investigacions Biològiques, i la miltefosina és un dels tractaments que més s'està estenent. És un medicament relativament recent que ha vingut a substituir a altres fàrmacs tradicionals, com els antimonials i la anfotericina B convencional, que tenen efectes adversos, molt greus en alguns casos. I com passa amb altres fàrmacs, a mesura que es vagi estenent el seu ús, la probabilitat d'aparició de resistències al fàrmac també creix.

Encara que no s'han identificat soques silvestres resistents, Rivas explica que a laboratori sí que s'han aïllat algunes, el que apunta que abans o després apareixeran aquestes resistències. Cal tenir en compte que el paràsit ja ha desenvolupat resistències a altres fàrmacs, i que és molt probable que entre els centenars de soques de les espècies que causen leishmaniosi visceral, L. infantum i L. donovani, alguna d'elles evolucioni per donar la forma resistent. En aquest cas, els nous compostos fluorescents podrien, d'una banda, minimitzar la dispersió de resistències i, d'altra, millorar les estratègies de tractament.